Carta oberta...

Benvolgut Jordi, gràcies per llegir-me i opinar sobre qüestió tant feixuga... Veig que també has llegit el “Blat, metalls i cabdills. Catalunya del neolític a la iberització” d’en Josep Bosch i Joan Santacana. Fixa’t en un dels autors, Santacana, erudit de gran vocació pedagògica i alumne d’en Maluquer i Tarradell. Pots estar d’acord o no amb els continguts o amb les il·lustracions de la Mar Hernández, ara hi ha una cosa indiscutible el llibre en qüestió val les peles invertides. És la proba fefaent de que les síntesis històriques, tot i no estar de moda, poden fer-se amb absoluta solvència i rigor. Recordo un workshop sobre l’edat del bronze, ja fa anys, a Girona, a la seu del Servei d’Arqueologia, on vos també hi hereu -crec recordar-, en el qual se’ns va posar de manifest la dificultat d’establir síntesis, ben travades, sobre la prehistòria recent. Les dificultats eren les habituals: poques excavacions, poques datacions absolutes, registre inconsistent, etc., el de sempre, vaja. En la mateixa reunió, però, es va demostrar com aquesta dificultat pot ser salvada, amb certa voluntat: la gent de Lleida va exposar una periodització genèrica per a l’edat del bronze de la terra ferma. La gràcia del tema és que qui exposava les dificultats d’establir síntesis era el mateix que oferia una periodització concreta per a les terres de ponent. La veritat és que no hi veig problemes alhora de fer aquestes síntesis, mirem el llibre de Rafael Dalmau, editor. Qui vulgui estar assabentat de les arrels de Catalunya, pot començar amb el llibre de Tarradell i concloure, temporalment, amb el volum d’en Bosch i Santacana. Ara, la pregunta del milió és: què arriba abans a la societat catalana el llibre de l’editorial Dalmau, veritable síntesi de la investigació, o l’opuscle del catedràtic d’Història de Catalunya de la UAB Sobrequés? Hi ha dues possibles respostes, el segon, i cap dels dos. La veritat, no sé que és pitjor...

Marxo amb una nova perla d’en Sobrequés: «Els grecs varen actuar com a poderosos agents de culturització sobre els pobles indígenes, la qual cosa va contribuir de manera decisiva a l’aparició del món iber», això a banda de ser una xorrada és fals, és menysprear el sostrat anterior al món ibèric i és menysprear el treball de la gent que ens dediquem a la cosa arqueològica. No em puc estar, Jordi, de mostrar una altra perleta: «Una de les aportacions gregues més importants a la cultura indígena es va produir en l’àmbit de l’agricultura (blat i ordi)», entenc que la gent del neolític, la gent del bronze i del primer ferro eren feréstecs quadrúpedes sense gaires més pretensions que dormir-la sota una figuera. Així, no sé que coi hem fet tu, jo i altres companys/es de professió a Can Roqueta, tant esforç...

Una forta abraçada company

Empatia territorial i pràctica arqueològica

Desprès d’un temps sense expressar la meva opinió vull tornar a dir “la meva”. Observo que els fòrums habituals estan més apagats que mai, i no crec que sigui pq els problemes que ens vinculen s’hagin resolt de manera satisfactòria. Vull parlar d’arqueologia, si, però des d’una óptica ben diferent, vull deixar de banda, per uns moments, el problema laboral i les qüestions salarials, per abraçar la cosa des d’una vessant menys prosaica.

Ara les preguntes són unes altres: què estem disposats a fer per l’arqueologia?, què estem disposats a fer pq la veritat, sobtadament enterrada, surti a la llum? Fins ara hem escoltat les veus dels que pensen traure un profit crematístic de la pràctica de l’arqueologia, molt lloable, crec que ha arribat l’hora de sentir les veus dels que fan o pensen fer alguna cosa per l’arqueologia catalana.

Una de les utilitats del que fem, a banda de donar-nos la possibilitat de malviure, és oferir coneixement a la societat, coneixement científic. Sempre se’ns ha dit, allò tant progressista, de que el coneixement extret i la inversió de temps implicat ha de revertir i ha de ser tornat a la societat. Fem tot el possible per que això sigui així? Oblidem, per un moment, la idea de que la societat civil “passa” de la nostra feina... El que fem val la pena, genera, si es fa de manera òptima, una font de coneixement difícil d’esborrar. Es responsabilitat dels/les arqueòlegs/es oferir aquesta possibilitat. Per fer això, què cal? El principal, al meu entendre: tenir grans dosis d’empatia vers un àmbit territorial determinat. Crec que hi ha una visió catalana de la cosa, que no impedeix desenvolupar una tasca veritablement científica. De manera inconscient aquesta visió particular ja es troba implícita en els nostres treballs, per exemple, solem parlar d’autoctonisme vs. difusionisme, si més no, s’explica que la conseqüència de la difusió té infinits matisos regionals, aquests matisos tots els coneixem, són la interpretació d’una moda, d’una idea llunyana, que és adaptada o no, segons les necessitats d’una població dins un territori determinat. Quan parlem del Vallesià, de la Cultura dels Sepulcres de Fossa, del Solsonià, del Campaniforme Regional, dels Layetans, en el fons, estem parlant de cultura en majúscules (els sociòlegs i, a voltes, els antropòlegs, entenen cultura com aquella manera d’obrar i pensar que fa que hom sigui reconegut com a membre d’un grup). Aquesta cultura, per exemple l’artefactual, és en molts aspectes similar al prototipus ideològic que l’ha concebut, però, en d’altres és ben diferent. És diferent pq la gent que ha recollit el testimoni pensa i/o raona, en certa forma, de manera diferent. Aquesta idea, que no és nova, atenta directament contra el que podríem anomenar pensament global. El que trobo interessant de la nostra disciplina és que permet conèixer:

·   l’objecte en si

·   la seva procedència ideològica

·   les influències culturals, alienes, implicades en la seva construcció

·   les característiques pròpies -autòctones- que descriuen la ideologia pròpia

Crec que és molt interessant ressaltar la procedència i les influències culturals dels objectes o de les idees, però crec que és més interessant conèixer allò que ens destaca, allò que defineix el territori. Òbviament que els processos culturals particulars formen part d’una corrent general, global, que no té les nostres fronteres físiques. Això no ens ha d’impedir conèixer, al detall, els processos culturals que imperen en el nostre territori, encabint-los, si s’escau, en un marc contextual global, més general, que enriqueixi la nostra perspectiva. Per això, crec que l’empatia amb el territori ha de ser total, aquesta empatia, al meu entendre, és fonamental per entendre i transmetre el coneixement sorgit de la praxis arqueològica.

És molt interessant repassar el que ens diu Pierre Vilar, catedràtic de La Sorbona i membre de l’École des Hautes Études, en el llibre Breve historia de Cataluña (2011), editat per Edicions de la Universitat Autònoma de Barcelona. Al prefaci d’aquest llibre, Vilar llença una pregunta de gran interès, diu: “A principios de los años ochenta se me pidió una conferencia, en Barcelona, sobre el tema «¿Se puede escribir la historia de un país sin sentir simpatía por él?.” Vilar no publica la resposta, planteja tres qüestions: la primera, s’interroga sobre el fet de fer història de..., la segona, reflexiona sobre el fet país, estat, regió i nació, i la tercera, parla del mot simpatia, tot analitzant la seva etimologia. Vilar, gat vell, s’interroga sobre si un excés de simpatia vers la cosa estudiada pot disminuir el rigor científic del discurs, és a dir, a més passió i més implicació sentimental menys solidesa argumental. Al final -sempre ha d’haver-ne un- Vilar conclou que ambdues coses són compatibles i, alhora, necessàries: rigor i empatia. Altament recomanable el que s’explica a partir d’aquí... L’arqueòleg/a ha de treballar, crec jo, en la línia metodològica que descriu Vilar. A Catalunya, aquesta proposta es traduiria, clar i ras, en la constitució d’una arqueologia nacional, que no nacionalista. Una arqueologia que és i ha de ser per força nacional, no que pretén ser nacional. Qui millor que nosaltres, els ciutadans i ciutadanes d’aquest país, per entendre el nostre passat? Rellegeixo l’obra de l’ínclit Jaume Sobrequés, Història de Catalunya, de l’editorial Base, 4ª edició (2007 – 2011). Amb la que està caient, segur que en trauen una cinquena. En 196 pàgines es resumeix el passat del nostre país, es tracta d’un llibre senzill, però amb clares pretensions pedagògiques. Jaume Sobrequés és catedràtic d’història de Catalunya a la Universitat Autònoma de Barcelona. El seu bagatge com a mestre i investigador és gran, de tots conegut. Un incís, a les dues darreres pàgines hi ha l’himne nacional de Catalunya, així, quan hom hagi llegit el llibre, i si li queden prous forces, pot entomar l’himne embolcallat amb una senyera. Llàstima que no inclogui el Virolai, ha... Conyes a part, el treball de Sobrequés pretén ser el paradigma del que ens diu el francès Vilar: discurs rigorós i simpatia per un context geogràfic determinat, en aquest cas Catalunya. Quan dic que el paradigma és pretès, vull dir que no aconsegueix el seu propòsit. Posaré un exemple, que em toca de ben a prop: el capítol dedicat a «Els temps antics» i, en concret, a la prehistòria. Sobrequés es ventila quasi 1.000.000 d’anys, període que va del paleolític inferior al ferro II, en tres planes, de la 13 a la 15. Puc entendre, que no compartir, el fet que Jaume Sobrequés no doni importància a la prehistòria, com a fet històric exemplar, alhora d’explicar el naixement d’una nació. El que ja em costa una mica d’entendre és que dediqui, si fa no fa, el mateix nombre de planes a la colonització grega, a la cultura ibèrica o a la romanització. En fi, la cosa va així. Ara bé, quan parla de la nostra prehistòria, a més, cau en un discurs obsolet, desfasat, poc rigorós, pueril... Un exemple, triat a l’atzar: “...durant el segon mil·lenni aC va arribar al país, provinent d’Orient (vaja, com els reis Mags!!), la metal·lúrgia (va arribar sola la metal·lúrgia??). Cal destacar l’ús del bronze, que va representar una gran millora per a la humanitat (aquesta si que és bona!!). El substrat ètnic (què m’estàs dient!!) ja citat es va enriquir.../..., amb l’arribada a través dels Pirineus dels grups humans provinents del nord i el centre d’Europa. Són els anomenats pobles indoeuropeus. Eren gent que practicava els enterraments per incineració, la qual cosa va donar lloc a la cultura dels camps d’urnes (fins aquí podríem arribar..., els prehistoriadors ja no utilitzem el concepte camps d’urnes per a designar els pobles indígenes pre romans de finals de l’edat del bronze i principis del ferro, pq, doncs pq és anomenar una cultura per la part, és un terme massa ambigu que exclou de la definició altres manifestacions funeràries..., d’altra banda, hauria de remarcar la importància del substrat humà anterior a la penetració d’idees com la incineració, apunta la idea del difusionisme cultural més extrem y la teoria dels grans desplaçaments centreeuropeus (invasions, grans migracions,...) i la cosa no està tant clara). En el capítol sobre la cultura ibèrica, se’ns parla del poblat de Montjuïc (Barcelona) com un possible “assentament notable” (no sé a on està aquest poblat...), i per contra, s’esmenta el poblat del Turó de Ca n’Olivé com a poblat menor (menor??, ca n’Olivé??); la meva pregunta és: senyor Sobrequés ha pujat mai a Montjuïc, o ha estat mai al poblat ibèric de Cerdanyola del Vallès? El text que ens ofereix el catedràtic Sobrequés fa què pensar. No puc entendre que una obra de divulgació, amb un títol tant aparatós, destinada a obrir els ulls als ciutadans/es d’aquest país, sigui tant poc curosa amb una part del passat, precisament, una part del passat que no es troba als llibres, sinó sota terra. No pot ser que continuem explicant la història com si no s’hagués fet res des de Bosch i Gimpera o Tarradell. Hi ho dic de manera seriosa, en el llibre no s’esmenta, en cap lloc, que sigui un llibre per a infants. I si fos així, encara pitjor, espero explicar-li la història al meu fill amb més rigor, no com un exercici lúdic i naïf, com el conte d’un petit país... Òbviament l’obra de Jaume Sobrequés és menor, no transcendirà com a Història de Catalunya -no transcendirà, però és la lliçoneta que tothom demanda-, la meva darrera qüestió: transcendirà el coneixement que generem?

Conseqüències de l’eliminació de les “classes subalternes”

Vull matissar la proposta del model d’arqueòleg/a únic/a plantejat. Hem de suposar que eliminem les “classes subalternes” de l’arqueologia i que s’estableix una única categoria laboral: tècnic/a o arqueòleg/a, o varies: tècnic/a de suport, especialista, etc. Cap problema. El que no plantejo és que automàticament tothom qui actualment desenvolupa les tasques de peó d’arqueologia, auxiliar d’arqueologia i d’oficial ascendeixi a tècnic/a. Això crearia greuges comparatius que encara asfixiarien més la situació. La proposta de la creació de la categoria única d’arqueòleg/a porta implícita unes condicions curriculars. En primer lloc el tècnic/a ha de tenir un títol universitari (llicenciat, llicenciat en grau, diplomat, grau, doctor, etc.) lligat a la pràctica de l’arqueologia, des de les seves múltiples vessants (història, antropologia física, etc.). El currículum acadèmic ha de comportar la inclusió d’un conjunt de temes i matèries afins la disciplina. D’altra banda, es inevitable l’adquisició d’experiència contrastada, aquesta experiència s’hauria d’assolir en un mínim d’excavacions programades, potser, tantes com anys acadèmics tingui el currículum de l’interessat o interessada. Crec, hi això és una opinió, per tant opinable..., que és precisament en les “programades” a on es pot assolir l’experiència i la “suficiència tècnica” per, a posteriori, treballar d’arqueòleg/a (recordem que les programades, a banda de servir per fer-la petar, amb els companys/es, al voltant d’una taula ben assortida de licors i/o de begudes de moderada graduació alcohòlica..., també serveixen per obtindre coneixements tècnics i practicar la teoria apresa a la facultat, entre altres coses perquè es tracta d’excavacions basades en projectes científics...).  Si és possible, l’experiència s’hauria d’obtenir en unes poques excavacions que donin continuïtat a l’aprenentatge, tot i que anar a molts llocs implica tenir més món i més bagatge, i això també està bé. No bastaria amb el pas per unes campanyes d’excavació, sinó que s’hauria de demostrar l’aprofitament i els coneixements obtinguts. Així la capacitació tècnica hauria de ser lliurada per la universitat o per la direcció del projecte d’excavació. Estic persuadit que això esperonaria als futurs tècnics a aprendre i a millorar el seu currículum (una mica és com quan antigament anàvem a la caça del “certificat”). Estic persuadit que aquest plantejament transformaria les programades en autèntiques escoles, no d’arqueologia, sinó d’arqueòlegs/es, de futurs professionals. Alguns companys/es m’han fet reflexionar sobre el tema d’aquelles persones que fa anys que s’arrosseguen per les excavacions, principalment d’urgència i preventives, i que per mala fortuna no tenen titulació universitària. Ara em venen al cap un parell de personatges..., pels quals em mullaria si hagués de defensar la seva solvència a nivell tècnic... En el model que plantejo, aquestes persones, no haurien de ser. De tota manera, penso que és una llàstima desaprofitar els coneixements, capacitats i vàlua d’aquestes persones, per tant, de la mateixa manera que hom pot accedir als estudis universitaris, sense tenir el batxillerat, mitjançant un examen de capacitació, aquells/es companys/es que no posseeixen els requisits que capaciten per a desenvolupar tasques d’arqueòleg/a (principalment el títol acadèmic corresponent) podrien accedir a la categoria de tècnic/a demostrant amb el seu currículum(excavacions, etc.) la seva suficiència. En última instancia, “per a garantir les garanties curriculars”, de titulats i no titulats, la darrera compulsa o validació curricular hauria se ser atorgada per un organisme independent i consensuat com un col·legi professional, més concretament per una comissió de validació... No cal crear un nou col·legi, potser bastaria amb la reestructuració de l’actual secció del Col·legi de Llicenciats. De fet, seria el col·legi qui donaria el títol de tècnic/a en arqueologia. Ara, malauradament (amb tots els respectes pels sindicats i per la seva tasca) qui dona aquest títol és el Conveni, es a dir, és l’empresari qui amb el conveni a la mà et diu què ets un dia i què ets un altre, i del que es tracta no és el que fem, sinó el que som, perquè sóm el que podem fer... Això mataria la discussió que vam tenir entre companys, ja fa temps, sobre la idea de que si hom, per necessitat, deixa l’arqueologia temporalment per posar-se a treballar de caixer al Caprabo, deixa també de ser arqueòleg...

De la figura del “director” ja en parlarem en una altra ocasió, doncs es mereix un capítol apart.

L’eliminació de les “categories subalternes” i l’aplicació d’aquest model tindria conseqüències, no sé com qualificar-les, per a l’actual estructura empresarial. Desconec, la repercussió. No sé si la disminució dels beneficis empresarials faria caure encara més empreses, cosa que tampoc desitjo... Ara del que estic persuadit, un cop més, és que deixarien de ser (que ningú s’ofengui, sisplau), mers ens de contractació, ara i cada cop més, temporals, per transformar-se en veritables ens de construcció d’estructures científiques. Jo crec que val la pena intentar-ho.

Per una categoria única

El capítol tercer (Clasificación del personal), i l’article 14 del Convenio colectivo de trabajo para el sector de la arqueología y la paleontología de Cataluña, para el período del 18-07-2007 al 31-12-2009 diu explícitament que: «Las definiciones correspondientes a las diferentes categorías tienen carácter enunciativo y no comportan la obligación de estar muy previstas». Això, ja és un problema que em de solucionar la gent que treballem en aquest sector. L’enunciat perjudica especialment les categories auxiliars de l’arqueologia: oficials i auxiliars d’arqueologia. Desconec si les revisions del conveni, fetes a posteriori, matisen el contingut de l’article citat. He revisat les taules salarials i, la veritat, si ja no es pot viure d’arqueòleg, d’oficial i/o d’auxiliar, encara menys. Es dedueix de tot plegat que només es pot dir arqueòleg/a aquella persona, amb titulació superior acreditada, i que fa, com a mínim de “tècnic de suport”. Tant l’oficial com l’auxiliar d’arqueologia, segons el conveni, no han d’acreditar cap tipus de titulació lligada a l’arqueologia, només han de ser persones amb «experiència i coneixements contrastats en el sector». Les tasques que se’ls demanen estan fixades per aquest conveni:

Oficial: Es aquel/lla trabajador/a con una experiencia y conocimientos contrastados en el sector responsable de llevar a cabo las siguientes funciones, siempre bajo la supervisión de los técnicos/se correspondientes:

1. De remoción, excavación y delimitación de estratos arqueológicos

2. De apoyo a las tareas de documentación gráfica (leer cotas, ayudar a tomar medidas, etc.)

3. De limpieza y acondicionamiento del yacimiento arqueológico

4. De limpieza y siglaje del material arqueológico

5. Enseñar las tareas básicas a uno/a auxiliar

6. Arreglar y trasladar el material

7. Velar por el control y buen estado de las herramientas y equipamientos, eso como del cumplimiento de las medidas de seguridad correspondientes.

8. Cualquier otro trabajo que no represente una mayor responsabilidad que le sea encargada y supervisada por personal del grupo 1.

Auxiliar de apoyo: Es aquel/lla trabajador/a que sin experiencia o conocimientos acreditados en el sector da apoyo a las tareas que realice el oficial, y bajo supervisión de éste/a.

De igual manera tiene que velar por el control y buen estado de las herramientas y equipamientos, así como del cumplimiento de las medidas de seguridad correspondientes.

En cap cas, un oficial o un auxiliar d’arqueologia, sembla, que estiguin, a nivell laboral, “capacitats” per a desenvolupar tasques interpretatives (això és el que s'infereix). Partim de la base que tant els tècnics, com el personal auxiliar, treballen avui en una empresa i demà en una altra. A banda, i fins a la data, hi havia companys/es que treballaven fixes en una empresa d’arqueologia. És igual. La qüestió és que pots començar en una empresa treballant d’auxiliar i, amb el temps, pots acabar treballant de director. També, pots acreditar coneixements per a ser tècnic i passar-te tota una vida treballant d’auxiliar, o com a mínim pots arribar a ser oficial. De la mateixa manera que pots començar en una empresa treballant de peó o d’auxiliar d’arqueologia, durant una llarga temporada, acreditar experiència i titulació suficients, passar a una altra empresa i seguir treballant de peó o d’auxiliar; fins i tot, podries passar a una tercera empresa d’arqueologia i seguir desenvolupant tasques de peó o auxiliar, i així eternament. La cosa és que tu no controles el teu destí. Sembla que un cop has sortit de la universitat es descontrola la teva carrera professional. Mentre estaves a la universitat, anaves fent currículum, segons la teva conveniència i els teus interessos professionals, i quan arribes al món laboral, aquesta línia ascendent es trunca. En teoria, el tarannà professional i intel·lectual d’un/a arqueòleg/a hauria de passar per: aprenentatge universitari, pràctiques d’arqueologia de camp i laboratori, acreditació d’uns coneixements bàsics, treball auxiliar i treball tècnic i/o científic. No pot ser, al meu entendre, que persones que poden acreditar coneixements suficients com per a treballar, fins i tot de directors, estiguin anys i anys treballant d’auxiliars; és com estar fent pràctiques tota la vida: les mobilitzacions sindicals fetes per suprimir els “contractes en pràctiques” i la seva aplicació discrecional per part de l’empresari són conegudes per tots nosaltres, no se si s’ha avançat gaire en aquest tema, que en el fons ha servit per reduir la despesa laboral (recordem que els empleats/des amb contracte de pràctiques etern feien o solien fer la mateixa feina que els/les professionals consolidats/des)  i res més. El problema que plantejo es pot observar des d’una altra perspectiva, vull dir que la moneda te una altra cara: l’empresari ja li va bé treballar amb pocs tècnics i amb molts auxiliars, ja que dels peons, dels auxiliars i dels oficials es treu la major part dels beneficis empresarials. M’arriben veus del cost real, és a dir, del que es factura a l’empresa promotora de l’excavació, dels peons, auxiliars i oficials; la cosa són “faves comptades”... Les empreses d’arqueologia, la majoria, no totes, han de treure beneficis d’algun lloc. El negoci que hi ha muntat no produeix gaires bens de consum, per no dir cap, les empreses no venen res tangible, venen un servei..., els redits, els beneficis i les plusvàlues surten de la força del treball del personal contractat. Els guanys de les empreses, no totes, repercuteixen directament en el sou percebut pels treballadors més desfavorits o amb el treball més penós: peons, auxiliars i oficials. No dic que això sigui explotació, és simplement la lògica mercantil: jo tinc feina, te la ofereixo a un preu, l’agafes o no l’agafes (això no és un fet delictiu). Ara bé, molta gent s’avé a establir aquest conveni, diguem que personal, amb l’empresari perquè no te més sortida. La gent vol menjar cada dia (m’ho deia un arqueòleg i amic: “tenim el vici de menjar cada dia...”), la gent vol prosperar dins d’un marc social normalitzat, la gent té dret al treball i vol exercir de treballador, així, persones titulades, que haurien d’exercir, com a mínim de tècnics/ques, acaben treballant de peó, d’auxiliar perpetu o d’oficial, no d’arqueòlegs/es. El greuge és important doncs, si ens fixem només en la qüestió crematística de la cosa, són remunerats per sota del sou que els hi pertocaria com a titulats superiors (això és un problema comú a molta gent, d’aquí l’apel·latiu de “mileuristes”). També hi ha gent que ja li està bé treballar en aquestes “classes auxiliars”, i vaja, tothom és lliure de fer-ho.

L’altra cosa que volia comentar, és que el Convenio colectivo... obre les portes a persones que no són de la nostra disciplina. El conveni no incorre en cap incongruència, doncs no s’exigeix en lloc cap titulació específica per desenvolupar tasques de peó, d’auxiliar o d’oficial. No vull carregar les tintes en aquest aspecte, tots coneixem quantitat de persones que desenvolupen aquesta feina sense tenir cap mena de titulació, d’altres tenen titulació, però en disciplines situades a les antípodes de l’arqueologia, i ho fan bé, fins i tot millor que molts arqueòlegs/es. Cap problema. D’això no se si es pot dir “intrusisme laboral” o no, el conveni contempla la possibilitat de que així sigui. La meva pregunta és cóm s’ha deixat que això passi. La supressió de l’escala laboral per sota del tècnic eradicaria el pretès “intrusisme”, doncs serien exclosos aquells que no són arqueòlegs/es (tal i com marca el conveni ja establert). Un apunt, aquestes persones podrien treballar de peons, d’aquesta manera es conservaria la seva experiència, el sou d’aquests pot ser estipulat per l’empresari o segons conveni. Un comentari, no entraré en el veritable intrusisme que suposa la contractació de persones com a tècnics o tècniques, els quals i les quals no són arqueòlegs/es, doncs tothom coneix casos i sembla que hi ha entesa en que això no és una bona pràctica. Com en l’anterior tessitura, hi ha persones que exerceixen d’arqueòlegs/es i no ho són, però que a més ho fan perfectament, amb una eficàcia que en molts casos ratlla la perfecció. Crec que si aquestes persones volen treballar d’això s’haurien de treure la titulació corresponent i endavant. Hi ha casos de direccions... És tracta de ser conseqüent amb la professió. No es pot contractar un estudiant de ciències socials, com ho és la psicologia o la sociologia, com a dibuixant de camp, és a dir, de tècnic – arqueòleg de suport, per molt que domini l’AutoCad o l’estilògraf, i deixar sense feina un company/a arqueòleg/a. Jo crec que no és el més adient, ni a nivell laboral ni a nivell professional.

També volia comentar alguna cosa sobre la “muntanya russa” o “l’ascensor laboral” actual. La tesi que defenso és que la pujada y/o baixada de categoria professional és, actualment, una qüestió merament “conjuntural”, deslligada de les aportacions curriculars del personal contractat. Això s’ha de eradicar. Un conte, que sembla que no, però que ve al cas: quan una empresa constructora, promotora d’unes obres i d’una futura excavació, cerca una empresa de serveis arqueològics per que li resolgui el problema que suposa la troballa de restes arqueològiques, estableix un concurs per triar l’empresa d’arqueologia més adient; es presenten dos o tres empreses d’arqueologia que opten a l’excavació que es planteja; la promotora tria, i la tria la fa en funció d’interessos econòmics, vaja, que tria la proposta més econòmica, generalment no tria la proposta que més redits científics traurà de l’excavació (hi ha excepcions, induïdes per l’administració...); això ho saben les empreses d’arqueologia, per això intenten adaptar el seu model d’excavació a les demandes de la promotora “de turno”; es presenten dues empreses, la empresa A presenta el pressupost d’un equip directiu (director i uns pocs tècnics) i un nombre abundat d’auxiliars i oficials, l’empresa B presenta un equip d’un director, abundants tècnics i uns pocs auxiliars (per ajudar a treure terra i demés); quina empresa guanya el concurs?, la A; el pressupost entregat per l’empresa A és inferior que la B, el cost dels auxiliars és més baix i, a banda d’emportar-se el concurs, l’empresa A tindrà més guanys que la B, si aquesta darrera hagués guanyat; la gràcia del tema és que la B ofereix més garanties científiques i/o tècniques, més eficàcia i precisió alhora d’acomplir terminis, etc. He conegut diverses empreses B que han tingut que tancar les portes, simplement perquè oferien un model arqueològic que no podia competir amb les empreses del tipus A; això és una llàstima. Ara, anem al tema, els grans perjudicats, tot i que no ho sembli a curt termini, en la decisió presa per la promotora són les categories subalternes, ja que l’empresa A guanyarà tots els concursos amb el model que ofereix: poques places de tècnics i moltes d’auxiliar o oficial. Què vol dir això?, doncs que si estàs entre els escollits com a tècnics cap problema, però si ets de les darreres promocions o has arribat més tard et tocarà fer de peó eternament, fins que la sort t’acompanyi, per molt gran que sigui el teu currículum. Si hagués guanyat l’empresa B, la cosa canvia: les places de tècnic són més nombroses i la solvència científica està contrastada. Per això defenso la idea de que tots treballem i se’ns contracti com a tècnics: treball millor remunerat, solvència tècnica i eficàcia.

En una altra ocasió m’agradaria parlar de les empreses de tipus B, i els models que han ofert, tot i que han perdut, crec que oferien un sistema de treball prou bo.

Quan parlo de que l’eliminació de les classes subalternes i la integració d’aquestes en una única categoria fomentaria l’eficàcia parlo pensant, sobretot, en les intervencions preventives (eufemisme molt hàbil per seguir parlant de les urgències, dons la urgència que ens donen és la mateixa...). Tots sabem que les excavacions preventives són un autèntic mal de cap per promotors, administració i equips d’arqueologia. Quantes vegades hem mirat el que diu el conveni sobre les tasques que pot o no pot desenvolupar un treballador/a?, necessites algú que reforci al dibuixant i resulta que tens vint persones capacitades per fer-ho, però, alto, no se’ls hi paga per desenvolupar la tasca que tu requereixes..., ho demanes, desesperat, a aquell company, que fa uns dies era tècnic de suport, però que ara ha estat “degradat” (per conjuntura) a la tasca d’oficial, i et trobes que, ara, no se li paga per agafar el llapis... Això que sembla una conya passa a les excavacions, i no estem parlant de les programades, no, estem parlant del món professional de les urgències o les preventives. No seria més fàcil que tots sirguéssim tècnics i que féssim de tot, quan se’ns requerís, i que treballéssim com veritables equips pluridisciplinars..., jo crec que es perdria menys temps a les excavacions (ensinistrant al personal i demés...). Ara bé, el que seria necessari és que tots i totes assolíssim un currículum en consonància amb la categoria única, doncs, tothom hauria de saber de tot i no valdria el “no em facis mirar cotes que no entenc de números, sóc de lletres...”.

Un darrer apunt, tots i totes sabem que el currículum, a vegades, tampoc capacita a l’individu, vull dir que per tenir molt currículum no has de ser millor arqueòleg/a, ara, segur que ajuda, és com allò que és diu vulgarment de que els diners no donen la felicitat, però, ajuden a tenir-la. Opino que l’experiència s’agafa treballant i adquirint responsabilitats, segons els interessos propis. En aquest sentit, també crec en la meritocràcia i en la selecció natural aplicada al món laboral, però això ja són altres temes.

L'arqueologia que em crec i l'arqueologia que no em crec. Per Jordi Aguelo Mas

Em crec una arqueologia on hi ha un projecte de recerca integrat per arqueòlegs/arqueòlogues, dibuixants de camp i de materials, i especialistes en ceràmica, vidre, metalls, material lític, antropologia, en fauna, en antracologia, en carpologia, restauradors/es i podríem seguir fent el llistat corresponent. Em crec una arqueologia on hi han estudis bibliogràfics i documentals abans d'iniciar una excavació. Em crec una arqueologia on es prospecta abans d'excavar. Em crec una arqueologia on la gent contractada en una excavació ho són com a directors/es, arqueòlegs/arqueòlogues, com a dibuixants o com a especialistes. Em crec una arqueologia on s'excava la totalitat del terreny afectat per una obra. Em crec una arqueologia on la gent que hi treballa té la titulació corresponent a com ha estat contractada. Em crec una arqueologia que no cedeix davant de pressions ni econòmiques ni polítiques. I em crec una arqueologia que genera coneixement. En aquesta hi vull treballar.

No em crec una arqueologia no hi ha cap projecte de recerca, i menys si no hi ha els professionals que he esmentat més amunt. No hem crec una arqueologia on no hi han estudis bibliogràfics i documentals abans d'iniciar una excavació. No em crec una arqueologia on no es prospecta abans d'excavar. No em crec una arqueologia on la gent no és contractada com a directors/es, arqueòlegs/arqueòlogues, com a dibuixants o com a especialistes, i ho és amb fórmules que no comporten ser un titulat superior. No em crec una arqueologia on només s'excava una petita part del terreny afectat per una obra. No em crec una arqueologia on la gent que hi treballa no té la titulació corresponent a com ha estat contractada. No em crec una arqueologia que cedeix davant de pressions econòmiques i/o polítiques. I no em crec una arqueologia que no genera coneixement. En aquesta no hi vull treballar.

Jordi Aguelo Mas

http://www.actiweb.es/jordiaguelo/

Escrit publicat originalment a: http://jordiaguelo-patrimonium.blogspot.com.es/

Està en crisi l’arqueologia catalana?

Està en crisi l’arqueologia catalana?, no ho sabem, es difícil de saber. Estem més que segurs que són els arqueòlegs i les arqueòlogues qui estan en crisi. Aquesta, no es una crisi deguda a l’estat actual de l’economia, és una crisi que ve d’antic, una crisi latent, que ara se’ns mostra, cada cop més evident, pels motius que tots ja coneixem. Quan ens referim a la crisis, pensem en un ambient permanent de canvi, pensem en la dialèctica. Això, que pot ser bo en uns moments, esdevé un veritable problema en els temps que corren. Hi ha incertesa laboral i professional. De fet, encara no sabem quin és el nostre paper en aquesta societat que canvia constantment. De fet, la mateixa societat no sap a on ubicar-nos. Integrem una disciplina científica, tècnica, etc.?, formem part d’un col·lectiu filantròpic, que ha de treballar per amor a l’art?, som obrers especialitzats?, som treballadors lliberals, uns burgesos més?. Estem segurs, que hi ha tantes opinions com cervells. Hi ha una cosa de la que estem persuadits, treballem en una disciplina gens cohesionada, amb una actitud molt crítica però poc efectiva, poc pragmàtica, no tenim sentit corporatiu, tot i els intents d’associar-nos en comitès sindicals, associacions d’arqueòlegs, col·lectius diversos, etc. Sembla que tothom anem a la nostra, intentant sobreviure, intentant esgarrapar les poques engrunes i oportunitats que la societat ens brinda, intentant recrear, dia a dia, les nostres il·lusions pretèrites... Fa molts anys ja que parlem de les bondats i de les malicies d’aquesta professió, que en principi es vocacional. Darrerament el malestar entre el “col·lectiu” és cada cop més fort. El problema és que hem de conjugar aquest “malestar” amb la nostra tasca diària, una tasca que se’ns exigeix fregui l’excel·lència. Aquesta pretesa excel·lència no es veu recompensada mai, no té una contrapartida... Ans el contrari, en molts casos “l’excel·lència” es veu penalitzada. La nostra no és una tasca fàcil, a banda de que se’ns demanen resultats, les coses s’han de fer ràpid i, si es pot, amb costos restringits. Cóm podem conjugar aquestes demandes?, aquí rau la cosa. La meva proposta és eliminar les categories laborals, crear una única categoria: arqueòleg/a, o crear categories a partir de tècnic. Ara bé, assolir la categoria de tècnic/a o arqueòleg/a no és un tema senzill. Què entenem per arqueòleg/a?. És una figura intel·lectual, tècnica, capaç d’excavar, capaç d’interpretar i donar resposta a un conjunt de problemes, teòrics, plantejats a priori, que tenen a veure amb l’existència de les comunitats humanes pretèrites. L’arqueòleg/a ha de tenir certes capacitats deductives, ha d’estar en constant reciclatge i hauria d’ésser, certament, un especialista. La tasca de l’arqueòleg/a no és només excavar, no és només treure terra, treuen terra les excavadores i no són arqueòlegs/es, treuen terra els obrers de la construcció i no són arqueòlegs/es. La qualitat que més ens defineix és la de poder tenir la capacitat d’interpretar el passat: des d’un estrat fins a un context arqueològic. L’arqueòleg/a ha de ser un/a tècnic/a, ha de conèixer a la perfecció les tècniques específiques de la nostra disciplina: recuperació de mostres, representació gràfica i topografia, protocols i mètodes d’excavació, etc. Quin problema tenim?, que pensem que aquest perfil és oníric. Quin problema tenim?, que, tot i tenir aquestes aptituds, no les podem desenvolupar; per diversos motius: prescripció laboral, per manca de demanda d’aquestes aptituds (crec que és el tema més greu, pq parla de la manca d’exigència professional...), prescripció econòmica (no podem pagar tants tècnics), etc. Quin problema tenim?, desil·lusió en el col·lectiu, manca de motivació i superació, desànim entre les files, personal treballant en categories laborals que no li pertoquen, etc. Escolteu, actualment la persona eficient i competitiva és aquella que ho fa “bueno, bonito y barato” i a més ràpid, si excava ràpid se li poden disculpar totes les carències intel·lectuals. Crec que aquests no són els valors que la societat ha d’exigir als arqueòlegs/es, crec que aquest no és el compromís que hem d’assolir amb el patrimoni nacional. El compromís ha de ser la eficàcia, l’eficiència y la bona feina. Per assolir aquest compromís hem d’estar ben preparats, hem de tenir empatia i esperit de col·laboració, en definitiva il·lusió per la nostra tasca. Ara, tot això esta molt bé, el que manca és que se’ns doni la oportunitat de realitzar aquesta tasca, les empreses han de començar a pensar, més que en els redits que oferiran les excavacions, en la vàlua de la feina ben feta. No em serveixen els arguments mercantilistes i/o crematístics que veuen l’arqueologia, només, en clau econòmica. Quantes vegades hem vist excavacions amb un únic arqueòleg/a, com a director/a, i vint-i-cinc persones traient terra, en qualitat d’obrers, auxiliars o oficials. No estem en una cadena de muntatge, no estem en una obra, estem en una excavació arqueològica, que necessita gent especialitzada i multidisciplinària... Generalment, s’esgrimeix que si inclous tècnics o més tècnics no surten els números. Però, des de quan surten els números en temes culturals?, vull dir que la sortida o no dels números no es de la incumbència de l’arqueologia, sobretot de l’arqueologia preventiva. En un quiròfan no entra la gent que no està especialitzada (menys el malalt, que se li disculpa no ser del ram sanitari...) tot i que els costos de manteniment d’un equip siguin extraordinaris... Abans de cloure aquest breu excurs, m’agradaria parlar dels “ascensors professionals”. Tots coneixem casos, ho em patit a les nostres carns, no pot ser que un arqueòleg treballi de peó d’arqueologia, per molt necessitat que s’estigui, això és quelcom a solucionar. De la mateixa manera que FCC no disposa de personal que avui desenvolupa la tasca de director de servei i demà fa de ferralla, l’arqueologia no es pot permetre que una persona que avui fa tasques de director demà desenvolupi feines de peó. Això desvirtua la nostra professió, davant nosaltres mateixos i davant el món professional.