Vull matissar la proposta del model d’arqueòleg/a únic/a plantejat. Hem de suposar que eliminem les “classes subalternes” de l’arqueologia i que s’estableix una única categoria laboral: tècnic/a o arqueòleg/a, o varies: tècnic/a de suport, especialista, etc. Cap problema. El que no plantejo és que automàticament tothom qui actualment desenvolupa les tasques de peó d’arqueologia, auxiliar d’arqueologia i d’oficial ascendeixi a tècnic/a. Això crearia greuges comparatius que encara asfixiarien més la situació. La proposta de la creació de la categoria única d’arqueòleg/a porta implícita unes condicions curriculars. En primer lloc el tècnic/a ha de tenir un títol universitari (llicenciat, llicenciat en grau, diplomat, grau, doctor, etc.) lligat a la pràctica de l’arqueologia, des de les seves múltiples vessants (història, antropologia física, etc.). El currículum acadèmic ha de comportar la inclusió d’un conjunt de temes i matèries afins la disciplina. D’altra banda, es inevitable l’adquisició d’experiència contrastada, aquesta experiència s’hauria d’assolir en un mínim d’excavacions programades, potser, tantes com anys acadèmics tingui el currículum de l’interessat o interessada. Crec, hi això és una opinió, per tant opinable..., que és precisament en les “programades” a on es pot assolir l’experiència i la “suficiència tècnica” per, a posteriori, treballar d’arqueòleg/a (recordem que les programades, a banda de servir per fer-la petar, amb els companys/es, al voltant d’una taula ben assortida de licors i/o de begudes de moderada graduació alcohòlica..., també serveixen per obtindre coneixements tècnics i practicar la teoria apresa a la facultat, entre altres coses perquè es tracta d’excavacions basades en projectes científics...). Si és possible, l’experiència s’hauria d’obtenir en unes poques excavacions que donin continuïtat a l’aprenentatge, tot i que anar a molts llocs implica tenir més món i més bagatge, i això també està bé. No bastaria amb el pas per unes campanyes d’excavació, sinó que s’hauria de demostrar l’aprofitament i els coneixements obtinguts. Així la capacitació tècnica hauria de ser lliurada per la universitat o per la direcció del projecte d’excavació. Estic persuadit que això esperonaria als futurs tècnics a aprendre i a millorar el seu currículum (una mica és com quan antigament anàvem a la caça del “certificat”). Estic persuadit que aquest plantejament transformaria les programades en autèntiques escoles, no d’arqueologia, sinó d’arqueòlegs/es, de futurs professionals. Alguns companys/es m’han fet reflexionar sobre el tema d’aquelles persones que fa anys que s’arrosseguen per les excavacions, principalment d’urgència i preventives, i que per mala fortuna no tenen titulació universitària. Ara em venen al cap un parell de personatges..., pels quals em mullaria si hagués de defensar la seva solvència a nivell tècnic... En el model que plantejo, aquestes persones, no haurien de ser. De tota manera, penso que és una llàstima desaprofitar els coneixements, capacitats i vàlua d’aquestes persones, per tant, de la mateixa manera que hom pot accedir als estudis universitaris, sense tenir el batxillerat, mitjançant un examen de capacitació, aquells/es companys/es que no posseeixen els requisits que capaciten per a desenvolupar tasques d’arqueòleg/a (principalment el títol acadèmic corresponent) podrien accedir a la categoria de tècnic/a demostrant amb el seu currículum(excavacions, etc.) la seva suficiència. En última instancia, “per a garantir les garanties curriculars”, de titulats i no titulats, la darrera compulsa o validació curricular hauria se ser atorgada per un organisme independent i consensuat com un col·legi professional, més concretament per una comissió de validació... No cal crear un nou col·legi, potser bastaria amb la reestructuració de l’actual secció del Col·legi de Llicenciats. De fet, seria el col·legi qui donaria el títol de tècnic/a en arqueologia. Ara, malauradament (amb tots els respectes pels sindicats i per la seva tasca) qui dona aquest títol és el Conveni, es a dir, és l’empresari qui amb el conveni a la mà et diu què ets un dia i què ets un altre, i del que es tracta no és el que fem, sinó el que som, perquè sóm el que podem fer... Això mataria la discussió que vam tenir entre companys, ja fa temps, sobre la idea de que si hom, per necessitat, deixa l’arqueologia temporalment per posar-se a treballar de caixer al Caprabo, deixa també de ser arqueòleg...
De la figura del “director” ja en parlarem en una altra ocasió, doncs es mereix un capítol apart.
L’eliminació de les “categories subalternes” i l’aplicació d’aquest model tindria conseqüències, no sé com qualificar-les, per a l’actual estructura empresarial. Desconec, la repercussió. No sé si la disminució dels beneficis empresarials faria caure encara més empreses, cosa que tampoc desitjo... Ara del que estic persuadit, un cop més, és que deixarien de ser (que ningú s’ofengui, sisplau), mers ens de contractació, ara i cada cop més, temporals, per transformar-se en veritables ens de construcció d’estructures científiques. Jo crec que val la pena intentar-ho.
No hay comentarios:
Publicar un comentario