Per una categoria única

El capítol tercer (Clasificación del personal), i l’article 14 del Convenio colectivo de trabajo para el sector de la arqueología y la paleontología de Cataluña, para el período del 18-07-2007 al 31-12-2009 diu explícitament que: «Las definiciones correspondientes a las diferentes categorías tienen carácter enunciativo y no comportan la obligación de estar muy previstas». Això, ja és un problema que em de solucionar la gent que treballem en aquest sector. L’enunciat perjudica especialment les categories auxiliars de l’arqueologia: oficials i auxiliars d’arqueologia. Desconec si les revisions del conveni, fetes a posteriori, matisen el contingut de l’article citat. He revisat les taules salarials i, la veritat, si ja no es pot viure d’arqueòleg, d’oficial i/o d’auxiliar, encara menys. Es dedueix de tot plegat que només es pot dir arqueòleg/a aquella persona, amb titulació superior acreditada, i que fa, com a mínim de “tècnic de suport”. Tant l’oficial com l’auxiliar d’arqueologia, segons el conveni, no han d’acreditar cap tipus de titulació lligada a l’arqueologia, només han de ser persones amb «experiència i coneixements contrastats en el sector». Les tasques que se’ls demanen estan fixades per aquest conveni:

Oficial: Es aquel/lla trabajador/a con una experiencia y conocimientos contrastados en el sector responsable de llevar a cabo las siguientes funciones, siempre bajo la supervisión de los técnicos/se correspondientes:

1. De remoción, excavación y delimitación de estratos arqueológicos

2. De apoyo a las tareas de documentación gráfica (leer cotas, ayudar a tomar medidas, etc.)

3. De limpieza y acondicionamiento del yacimiento arqueológico

4. De limpieza y siglaje del material arqueológico

5. Enseñar las tareas básicas a uno/a auxiliar

6. Arreglar y trasladar el material

7. Velar por el control y buen estado de las herramientas y equipamientos, eso como del cumplimiento de las medidas de seguridad correspondientes.

8. Cualquier otro trabajo que no represente una mayor responsabilidad que le sea encargada y supervisada por personal del grupo 1.

Auxiliar de apoyo: Es aquel/lla trabajador/a que sin experiencia o conocimientos acreditados en el sector da apoyo a las tareas que realice el oficial, y bajo supervisión de éste/a.

De igual manera tiene que velar por el control y buen estado de las herramientas y equipamientos, así como del cumplimiento de las medidas de seguridad correspondientes.

En cap cas, un oficial o un auxiliar d’arqueologia, sembla, que estiguin, a nivell laboral, “capacitats” per a desenvolupar tasques interpretatives (això és el que s'infereix). Partim de la base que tant els tècnics, com el personal auxiliar, treballen avui en una empresa i demà en una altra. A banda, i fins a la data, hi havia companys/es que treballaven fixes en una empresa d’arqueologia. És igual. La qüestió és que pots començar en una empresa treballant d’auxiliar i, amb el temps, pots acabar treballant de director. També, pots acreditar coneixements per a ser tècnic i passar-te tota una vida treballant d’auxiliar, o com a mínim pots arribar a ser oficial. De la mateixa manera que pots començar en una empresa treballant de peó o d’auxiliar d’arqueologia, durant una llarga temporada, acreditar experiència i titulació suficients, passar a una altra empresa i seguir treballant de peó o d’auxiliar; fins i tot, podries passar a una tercera empresa d’arqueologia i seguir desenvolupant tasques de peó o auxiliar, i així eternament. La cosa és que tu no controles el teu destí. Sembla que un cop has sortit de la universitat es descontrola la teva carrera professional. Mentre estaves a la universitat, anaves fent currículum, segons la teva conveniència i els teus interessos professionals, i quan arribes al món laboral, aquesta línia ascendent es trunca. En teoria, el tarannà professional i intel·lectual d’un/a arqueòleg/a hauria de passar per: aprenentatge universitari, pràctiques d’arqueologia de camp i laboratori, acreditació d’uns coneixements bàsics, treball auxiliar i treball tècnic i/o científic. No pot ser, al meu entendre, que persones que poden acreditar coneixements suficients com per a treballar, fins i tot de directors, estiguin anys i anys treballant d’auxiliars; és com estar fent pràctiques tota la vida: les mobilitzacions sindicals fetes per suprimir els “contractes en pràctiques” i la seva aplicació discrecional per part de l’empresari són conegudes per tots nosaltres, no se si s’ha avançat gaire en aquest tema, que en el fons ha servit per reduir la despesa laboral (recordem que els empleats/des amb contracte de pràctiques etern feien o solien fer la mateixa feina que els/les professionals consolidats/des)  i res més. El problema que plantejo es pot observar des d’una altra perspectiva, vull dir que la moneda te una altra cara: l’empresari ja li va bé treballar amb pocs tècnics i amb molts auxiliars, ja que dels peons, dels auxiliars i dels oficials es treu la major part dels beneficis empresarials. M’arriben veus del cost real, és a dir, del que es factura a l’empresa promotora de l’excavació, dels peons, auxiliars i oficials; la cosa són “faves comptades”... Les empreses d’arqueologia, la majoria, no totes, han de treure beneficis d’algun lloc. El negoci que hi ha muntat no produeix gaires bens de consum, per no dir cap, les empreses no venen res tangible, venen un servei..., els redits, els beneficis i les plusvàlues surten de la força del treball del personal contractat. Els guanys de les empreses, no totes, repercuteixen directament en el sou percebut pels treballadors més desfavorits o amb el treball més penós: peons, auxiliars i oficials. No dic que això sigui explotació, és simplement la lògica mercantil: jo tinc feina, te la ofereixo a un preu, l’agafes o no l’agafes (això no és un fet delictiu). Ara bé, molta gent s’avé a establir aquest conveni, diguem que personal, amb l’empresari perquè no te més sortida. La gent vol menjar cada dia (m’ho deia un arqueòleg i amic: “tenim el vici de menjar cada dia...”), la gent vol prosperar dins d’un marc social normalitzat, la gent té dret al treball i vol exercir de treballador, així, persones titulades, que haurien d’exercir, com a mínim de tècnics/ques, acaben treballant de peó, d’auxiliar perpetu o d’oficial, no d’arqueòlegs/es. El greuge és important doncs, si ens fixem només en la qüestió crematística de la cosa, són remunerats per sota del sou que els hi pertocaria com a titulats superiors (això és un problema comú a molta gent, d’aquí l’apel·latiu de “mileuristes”). També hi ha gent que ja li està bé treballar en aquestes “classes auxiliars”, i vaja, tothom és lliure de fer-ho.

L’altra cosa que volia comentar, és que el Convenio colectivo... obre les portes a persones que no són de la nostra disciplina. El conveni no incorre en cap incongruència, doncs no s’exigeix en lloc cap titulació específica per desenvolupar tasques de peó, d’auxiliar o d’oficial. No vull carregar les tintes en aquest aspecte, tots coneixem quantitat de persones que desenvolupen aquesta feina sense tenir cap mena de titulació, d’altres tenen titulació, però en disciplines situades a les antípodes de l’arqueologia, i ho fan bé, fins i tot millor que molts arqueòlegs/es. Cap problema. D’això no se si es pot dir “intrusisme laboral” o no, el conveni contempla la possibilitat de que així sigui. La meva pregunta és cóm s’ha deixat que això passi. La supressió de l’escala laboral per sota del tècnic eradicaria el pretès “intrusisme”, doncs serien exclosos aquells que no són arqueòlegs/es (tal i com marca el conveni ja establert). Un apunt, aquestes persones podrien treballar de peons, d’aquesta manera es conservaria la seva experiència, el sou d’aquests pot ser estipulat per l’empresari o segons conveni. Un comentari, no entraré en el veritable intrusisme que suposa la contractació de persones com a tècnics o tècniques, els quals i les quals no són arqueòlegs/es, doncs tothom coneix casos i sembla que hi ha entesa en que això no és una bona pràctica. Com en l’anterior tessitura, hi ha persones que exerceixen d’arqueòlegs/es i no ho són, però que a més ho fan perfectament, amb una eficàcia que en molts casos ratlla la perfecció. Crec que si aquestes persones volen treballar d’això s’haurien de treure la titulació corresponent i endavant. Hi ha casos de direccions... És tracta de ser conseqüent amb la professió. No es pot contractar un estudiant de ciències socials, com ho és la psicologia o la sociologia, com a dibuixant de camp, és a dir, de tècnic – arqueòleg de suport, per molt que domini l’AutoCad o l’estilògraf, i deixar sense feina un company/a arqueòleg/a. Jo crec que no és el més adient, ni a nivell laboral ni a nivell professional.

També volia comentar alguna cosa sobre la “muntanya russa” o “l’ascensor laboral” actual. La tesi que defenso és que la pujada y/o baixada de categoria professional és, actualment, una qüestió merament “conjuntural”, deslligada de les aportacions curriculars del personal contractat. Això s’ha de eradicar. Un conte, que sembla que no, però que ve al cas: quan una empresa constructora, promotora d’unes obres i d’una futura excavació, cerca una empresa de serveis arqueològics per que li resolgui el problema que suposa la troballa de restes arqueològiques, estableix un concurs per triar l’empresa d’arqueologia més adient; es presenten dos o tres empreses d’arqueologia que opten a l’excavació que es planteja; la promotora tria, i la tria la fa en funció d’interessos econòmics, vaja, que tria la proposta més econòmica, generalment no tria la proposta que més redits científics traurà de l’excavació (hi ha excepcions, induïdes per l’administració...); això ho saben les empreses d’arqueologia, per això intenten adaptar el seu model d’excavació a les demandes de la promotora “de turno”; es presenten dues empreses, la empresa A presenta el pressupost d’un equip directiu (director i uns pocs tècnics) i un nombre abundat d’auxiliars i oficials, l’empresa B presenta un equip d’un director, abundants tècnics i uns pocs auxiliars (per ajudar a treure terra i demés); quina empresa guanya el concurs?, la A; el pressupost entregat per l’empresa A és inferior que la B, el cost dels auxiliars és més baix i, a banda d’emportar-se el concurs, l’empresa A tindrà més guanys que la B, si aquesta darrera hagués guanyat; la gràcia del tema és que la B ofereix més garanties científiques i/o tècniques, més eficàcia i precisió alhora d’acomplir terminis, etc. He conegut diverses empreses B que han tingut que tancar les portes, simplement perquè oferien un model arqueològic que no podia competir amb les empreses del tipus A; això és una llàstima. Ara, anem al tema, els grans perjudicats, tot i que no ho sembli a curt termini, en la decisió presa per la promotora són les categories subalternes, ja que l’empresa A guanyarà tots els concursos amb el model que ofereix: poques places de tècnics i moltes d’auxiliar o oficial. Què vol dir això?, doncs que si estàs entre els escollits com a tècnics cap problema, però si ets de les darreres promocions o has arribat més tard et tocarà fer de peó eternament, fins que la sort t’acompanyi, per molt gran que sigui el teu currículum. Si hagués guanyat l’empresa B, la cosa canvia: les places de tècnic són més nombroses i la solvència científica està contrastada. Per això defenso la idea de que tots treballem i se’ns contracti com a tècnics: treball millor remunerat, solvència tècnica i eficàcia.

En una altra ocasió m’agradaria parlar de les empreses de tipus B, i els models que han ofert, tot i que han perdut, crec que oferien un sistema de treball prou bo.

Quan parlo de que l’eliminació de les classes subalternes i la integració d’aquestes en una única categoria fomentaria l’eficàcia parlo pensant, sobretot, en les intervencions preventives (eufemisme molt hàbil per seguir parlant de les urgències, dons la urgència que ens donen és la mateixa...). Tots sabem que les excavacions preventives són un autèntic mal de cap per promotors, administració i equips d’arqueologia. Quantes vegades hem mirat el que diu el conveni sobre les tasques que pot o no pot desenvolupar un treballador/a?, necessites algú que reforci al dibuixant i resulta que tens vint persones capacitades per fer-ho, però, alto, no se’ls hi paga per desenvolupar la tasca que tu requereixes..., ho demanes, desesperat, a aquell company, que fa uns dies era tècnic de suport, però que ara ha estat “degradat” (per conjuntura) a la tasca d’oficial, i et trobes que, ara, no se li paga per agafar el llapis... Això que sembla una conya passa a les excavacions, i no estem parlant de les programades, no, estem parlant del món professional de les urgències o les preventives. No seria més fàcil que tots sirguéssim tècnics i que féssim de tot, quan se’ns requerís, i que treballéssim com veritables equips pluridisciplinars..., jo crec que es perdria menys temps a les excavacions (ensinistrant al personal i demés...). Ara bé, el que seria necessari és que tots i totes assolíssim un currículum en consonància amb la categoria única, doncs, tothom hauria de saber de tot i no valdria el “no em facis mirar cotes que no entenc de números, sóc de lletres...”.

Un darrer apunt, tots i totes sabem que el currículum, a vegades, tampoc capacita a l’individu, vull dir que per tenir molt currículum no has de ser millor arqueòleg/a, ara, segur que ajuda, és com allò que és diu vulgarment de que els diners no donen la felicitat, però, ajuden a tenir-la. Opino que l’experiència s’agafa treballant i adquirint responsabilitats, segons els interessos propis. En aquest sentit, també crec en la meritocràcia i en la selecció natural aplicada al món laboral, però això ja són altres temes.