jueves, 27 de septiembre de 2012

Empatia territorial i pràctica arqueològica

Desprès d’un temps sense expressar la meva opinió vull tornar a dir “la meva”. Observo que els fòrums habituals estan més apagats que mai, i no crec que sigui pq els problemes que ens vinculen s’hagin resolt de manera satisfactòria. Vull parlar d’arqueologia, si, però des d’una óptica ben diferent, vull deixar de banda, per uns moments, el problema laboral i les qüestions salarials, per abraçar la cosa des d’una vessant menys prosaica.

Ara les preguntes són unes altres: què estem disposats a fer per l’arqueologia?, què estem disposats a fer pq la veritat, sobtadament enterrada, surti a la llum? Fins ara hem escoltat les veus dels que pensen traure un profit crematístic de la pràctica de l’arqueologia, molt lloable, crec que ha arribat l’hora de sentir les veus dels que fan o pensen fer alguna cosa per l’arqueologia catalana.

Una de les utilitats del que fem, a banda de donar-nos la possibilitat de malviure, és oferir coneixement a la societat, coneixement científic. Sempre se’ns ha dit, allò tant progressista, de que el coneixement extret i la inversió de temps implicat ha de revertir i ha de ser tornat a la societat. Fem tot el possible per que això sigui així? Oblidem, per un moment, la idea de que la societat civil “passa” de la nostra feina... El que fem val la pena, genera, si es fa de manera òptima, una font de coneixement difícil d’esborrar. Es responsabilitat dels/les arqueòlegs/es oferir aquesta possibilitat. Per fer això, què cal? El principal, al meu entendre: tenir grans dosis d’empatia vers un àmbit territorial determinat. Crec que hi ha una visió catalana de la cosa, que no impedeix desenvolupar una tasca veritablement científica. De manera inconscient aquesta visió particular ja es troba implícita en els nostres treballs, per exemple, solem parlar d’autoctonisme vs. difusionisme, si més no, s’explica que la conseqüència de la difusió té infinits matisos regionals, aquests matisos tots els coneixem, són la interpretació d’una moda, d’una idea llunyana, que és adaptada o no, segons les necessitats d’una població dins un territori determinat. Quan parlem del Vallesià, de la Cultura dels Sepulcres de Fossa, del Solsonià, del Campaniforme Regional, dels Layetans, en el fons, estem parlant de cultura en majúscules (els sociòlegs i, a voltes, els antropòlegs, entenen cultura com aquella manera d’obrar i pensar que fa que hom sigui reconegut com a membre d’un grup). Aquesta cultura, per exemple l’artefactual, és en molts aspectes similar al prototipus ideològic que l’ha concebut, però, en d’altres és ben diferent. És diferent pq la gent que ha recollit el testimoni pensa i/o raona, en certa forma, de manera diferent. Aquesta idea, que no és nova, atenta directament contra el que podríem anomenar pensament global. El que trobo interessant de la nostra disciplina és que permet conèixer:

·   l’objecte en si
·   la seva procedència ideològica
·   les influències culturals, alienes, implicades en la seva construcció
·   les característiques pròpies -autòctones- que descriuen la ideologia pròpia

Crec que és molt interessant ressaltar la procedència i les influències culturals dels objectes o de les idees, però crec que és més interessant conèixer allò que ens destaca, allò que defineix el territori. Òbviament que els processos culturals particulars formen part d’una corrent general, global, que no té les nostres fronteres físiques. Això no ens ha d’impedir conèixer, al detall, els processos culturals que imperen en el nostre territori, encabint-los, si s’escau, en un marc contextual global, més general, que enriqueixi la nostra perspectiva. Per això, crec que l’empatia amb el territori ha de ser total, aquesta empatia, al meu entendre, és fonamental per entendre i transmetre el coneixement sorgit de la praxis arqueològica.

És molt interessant repassar el que ens diu Pierre Vilar, catedràtic de La Sorbona i membre de l’École des Hautes Études, en el llibre Breve historia de Cataluña (2011), editat per Edicions de la Universitat Autònoma de Barcelona. Al prefaci d’aquest llibre, Vilar llença una pregunta de gran interès, diu: “A principios de los años ochenta se me pidió una conferencia, en Barcelona, sobre el tema «¿Se puede escribir la historia de un país sin sentir simpatía por él?.” Vilar no publica la resposta, planteja tres qüestions: la primera, s’interroga sobre el fet de fer història de..., la segona, reflexiona sobre el fet país, estat, regió i nació, i la tercera, parla del mot simpatia, tot analitzant la seva etimologia. Vilar, gat vell, s’interroga sobre si un excés de simpatia vers la cosa estudiada pot disminuir el rigor científic del discurs, és a dir, a més passió i més implicació sentimental menys solidesa argumental. Al final -sempre ha d’haver-ne un- Vilar conclou que ambdues coses són compatibles i, alhora, necessàries: rigor i empatia. Altament recomanable el que s’explica a partir d’aquí... L’arqueòleg/a ha de treballar, crec jo, en la línia metodològica que descriu Vilar. A Catalunya, aquesta proposta es traduiria, clar i ras, en la constitució d’una arqueologia nacional, que no nacionalista. Una arqueologia que és i ha de ser per força nacional, no que pretén ser nacional. Qui millor que nosaltres, els ciutadans i ciutadanes d’aquest país, per entendre el nostre passat? Rellegeixo l’obra de l’ínclit Jaume Sobrequés, Història de Catalunya, de l’editorial Base, 4ª edició (2007 – 2011). Amb la que està caient, segur que en trauen una cinquena. En 196 pàgines es resumeix el passat del nostre país, es tracta d’un llibre senzill, però amb clares pretensions pedagògiques. Jaume Sobrequés és catedràtic d’història de Catalunya a la Universitat Autònoma de Barcelona. El seu bagatge com a mestre i investigador és gran, de tots conegut. Un incís, a les dues darreres pàgines hi ha l’himne nacional de Catalunya, així, quan hom hagi llegit el llibre, i si li queden prous forces, pot entomar l’himne embolcallat amb una senyera. Llàstima que no inclogui el Virolai, ha... Conyes a part, el treball de Sobrequés pretén ser el paradigma del que ens diu el francès Vilar: discurs rigorós i simpatia per un context geogràfic determinat, en aquest cas Catalunya. Quan dic que el paradigma és pretès, vull dir que no aconsegueix el seu propòsit. Posaré un exemple, que em toca de ben a prop: el capítol dedicat a «Els temps antics» i, en concret, a la prehistòria. Sobrequés es ventila quasi 1.000.000 d’anys, període que va del paleolític inferior al ferro II, en tres planes, de la 13 a la 15. Puc entendre, que no compartir, el fet que Jaume Sobrequés no doni importància a la prehistòria, com a fet històric exemplar, alhora d’explicar el naixement d’una nació. El que ja em costa una mica d’entendre és que dediqui, si fa no fa, el mateix nombre de planes a la colonització grega, a la cultura ibèrica o a la romanització. En fi, la cosa va així. Ara bé, quan parla de la nostra prehistòria, a més, cau en un discurs obsolet, desfasat, poc rigorós, pueril... Un exemple, triat a l’atzar: “...durant el segon mil·lenni aC va arribar al país, provinent d’Orient (vaja, com els reis Mags!!), la metal·lúrgia (va arribar sola la metal·lúrgia??). Cal destacar l’ús del bronze, que va representar una gran millora per a la humanitat (aquesta si que és bona!!). El substrat ètnic (què m’estàs dient!!) ja citat es va enriquir.../..., amb l’arribada a través dels Pirineus dels grups humans provinents del nord i el centre d’Europa. Són els anomenats pobles indoeuropeus. Eren gent que practicava els enterraments per incineració, la qual cosa va donar lloc a la cultura dels camps d’urnes (fins aquí podríem arribar..., els prehistoriadors ja no utilitzem el concepte camps d’urnes per a designar els pobles indígenes pre romans de finals de l’edat del bronze i principis del ferro, pq, doncs pq és anomenar una cultura per la part, és un terme massa ambigu que exclou de la definició altres manifestacions funeràries..., d’altra banda, hauria de remarcar la importància del substrat humà anterior a la penetració d’idees com la incineració, apunta la idea del difusionisme cultural més extrem y la teoria dels grans desplaçaments centreeuropeus (invasions, grans migracions,...) i la cosa no està tant clara). En el capítol sobre la cultura ibèrica, se’ns parla del poblat de Montjuïc (Barcelona) com un possible “assentament notable” (no sé a on està aquest poblat...), i per contra, s’esmenta el poblat del Turó de Ca n’Olivé com a poblat menor (menor??, ca n’Olivé??); la meva pregunta és: senyor Sobrequés ha pujat mai a Montjuïc, o ha estat mai al poblat ibèric de Cerdanyola del Vallès? El text que ens ofereix el catedràtic Sobrequés fa què pensar. No puc entendre que una obra de divulgació, amb un títol tant aparatós, destinada a obrir els ulls als ciutadans/es d’aquest país, sigui tant poc curosa amb una part del passat, precisament, una part del passat que no es troba als llibres, sinó sota terra. No pot ser que continuem explicant la història com si no s’hagués fet res des de Bosch i Gimpera o Tarradell. Hi ho dic de manera seriosa, en el llibre no s’esmenta, en cap lloc, que sigui un llibre per a infants. I si fos així, encara pitjor, espero explicar-li la història al meu fill amb més rigor, no com un exercici lúdic i naïf, com el conte d’un petit país... Òbviament l’obra de Jaume Sobrequés és menor, no transcendirà com a Història de Catalunya -no transcendirà, però és la lliçoneta que tothom demanda-, la meva darrera qüestió: transcendirà el coneixement que generem?

2 comentarios:

  1. Xavi,

    trobo molt interessant aquesta teva aportació que, no t'amagaré, m'ha causat cert neguit a la part final que has afegit avui: transcendirà el coneixement que generem ('o bé es dissoldrà com llàgrimes a la pluja?' sembla que suggereixis). Com bé saps, la quantitat de coneixement que hem generat des de l'època de Taradell deu omplir milers de folis de memòries que s'emmagatzemen al palau Moja. I allà dormen el son dels justos, en una mena d'hivernació fins que en un futur inconcret algú hi decideixi fer alguna cosa. Les poques síntesis de prehistòria catalana que es publiquen només atenen a articles publicats i d'aquesta manera molts jaciments ben excavats senzillament 'cauen' de la història. Un exemple ben recent d'això és la penúltima síntesi publicada per Bosch i Santacana el 2011 i que he tingut ocasió de llegir aquest estiu. Li reconec el paradigma vilarià que apuntes més amunt de rigor i empatia amb el territori de referència, i tant que sí. Però quan s'hi descriuen els assentaments a les planes en el bronze inicial el jaciment-exemple encara és l'institut de Manlleu, excavat si no m'equivoco el 1990. Sort que ja es pren Can Piteu com a necròpolis de referència del bronze final-ferro I, ara que ja fa 12 anys que el vam excavar i que n'heu publicat unes quantes coses i assistit a uns quants congressos.
    El que em suggereix aquesta mancança a l'hora de sintetitzar la prehistòria catalana (i suposo que seria igualment vàlid per als altres períodes històrics) per part de les patums (que tenen el temps i el càrrec institucional prou ben peixat com per a dedicar-s'hi) seria que des del Servei d'Arqueologia es potenciés un cos d'arqueòlegs prehistoriadors dedicat exclusivament a analitzar primer per posteriorment sintetitzar (mitjançant els canals adequats) aquest coneixement generat. Però és clar que això val cèntims i ara mateix la criatura plora pel cantó de la cultura.
    No sé que en penses d'això. Reitero que és una idea que m'ha suggerit la teva darrera pregunta i no una posició ideològica el·laborada.
    D'altra banda, si m'hi poso a pensar, la síntesi de tot el coneixement generat (i òbviament ponderat i avaluat les vegades que calgui per establir un varem de qualitat de les aportacions fetes pels arqueòlegs) pot trobar una certa relació amb allò que escrivies de l'elaboració d'una arqueologia nacional. En aquest sentit, i per parafrasejar en Miquel Tarradell (a qui òbviament no vaig conèixer però a qui tinc en estima a través de la seva manera de treballar d'escriure) estic convençut que les arrels d'això que en diem Catalunya es troben en les cultures (en l'accepció antropològica del terme) de la nostra prehistòria recent. Si els arqueòlegs hem de ser útils socialment (i m'atreviria a dir que això està estretament lligar en ser útils nacionalment) tal com se'ns ha ensenyat des de la facultat que hauríem de ser, potser que comencéssim a pensar en la manera de fer-ho.

    Jordi Amorós i Gurrera

    ResponderEliminar